
Ell, i no cap altre, és el pare putatiu de l'abundant jurisprudència -i conseqüent blocatge- en favor de la unitat de la llengua que s'està donant a totes i cadascuna de les instàncies que composen el sistema judicial estatal.
El seu és un mètode científic amb pell de toga. Tracta de falsejar el reconeixement legal de la unitat lingüística forçant que se li passe el cotó-en-pèl del veredicte dels tribunals, amb el resultat que cada volta aquest ix més net i polit.
Ara és la Real Acadèmia de la Lengua Española qui, a instàncies de Coalició Valenciana, ha avalat davant el Tribunal Suprem (que marca la doctrina a seguir pels jutges) que "valencià i català són dos noms d'una mateixa llengua" i que "el català de València" és quelcom com l'espanyol de Mèxic. D'ací a poc hi haurà sentència...
Allò que Pompeu Fabra no va aconseguir unir legalment -en els seus temps no calia, per obvi- ho està fent el Senta. Ànim!
1 comentari:
M'afig a la felicitació. Quin gran pare de la pàtria (foral, és clar)!
Publica un comentari a l'entrada