La Reyna es confessa

Corria l'any 1973. Franco estava agonitzant però el seu règim seguia viu i punitiu. Amb l'addicte José Ramón Izquierdo d'alcalde digital de València i una societat ofegada pel corsé autoritari de la dictadura, el ministre d'Obres Públiques, Gonzalo Fernández de la Mora, anunciava la seua intenció d'asfaltar bona part del vell llit del Túria per fer-hi una via aorta. El diari Las Provincias, amb el poeta Vicent Andrés Estellés com a redactor en cap i una jove Maria Consuelo Reyna de subdirectora, encetà una campanya d'oposició --l'únic que permitia el règim-- a través de cartes al director i articles d'opinió signats per destacats membres de la societat civil i dirigents de l'oposició política clandestina. El 1974 el ministre canviava de parer i, dos anys més tard, el 1976, el nou cap de l'Estat li concedia a València la propietat del llit del Túria, esfondrant-se per sempre el malson d'una autopista al pulmó verd de la ciutat.

En el trenta aniversari d'aquella concessió, una de les protagonistes de la campanya, Maria Consuelo Reyna, torna de les tenebres de la mà del director de Valéncia Hui, Baltasar Bueno, per atribuir-se en exclusiva, a ella i al seu particular mode d'entendre el periodisme, la paternitat de l'actual llit verd del Túria. Si no hagués estat pel seu empeny, diu, no hi hagués hagut un inexistent clamor popular.

I ho fa a través d'una confessió:

"Usted ha dicho en alguna ocasión que, para defender el cauce como zona verde había manipulado la información...
Sí, y no me arrepiento lo más mínimo. Ahí está el cauce para demostrar que estaba en lo cierto e hice bien.

¿En qué consistió la manipulación?
Muy sencillo. Por ejemplo, siempre había sitio en las páginas del periódico para las Cartas al Director en defensa del cauce, siempre había sitio para los artículos en los que se apoyaba el cauce como zona verde y, fíjate tú qué mala suerte, las páginas estaban a tope cuando llegaban artículos o cartas en las que querían carreteras o parecidas barbaridades. Gracias a ello, el ministerio de Obras Públicas y autoridades varias creyeron que había un auténtico clamor popular. Años más tarde lo hubo, pero en aquel momento no. Había que inventárselo. Y se inventó."

Baltasar Bueno, que deu enyorar els temps que ell i la Reyna podien marcar l'agenda política valenciana, tombar un conseller, cremar una senyera o rebentar plens a cops de titolars, resumeix la confessió, que fa seua, en la nota editorial. Tota una declaració de principis:

"Lo hizo manipulando la información. Creando opinión, sagaz y aguda creadora de opinión, salvó el viejo cauce, El Saler, la Real Senyera i la Lengua Valenciana. Bendita manipulación".