Ho va dir Francisco Camps la nit electoral: "Ha guanyat una manera d'entendre la vida, la valenciania". I no podia ser més exacte. Perquè, a l'hora d'analitzar les causes del tsunami popular que ha tenyit el País Valencià de taronja, el color corporatiu del PP, i ha deixat l'esquerra completament desarborada, s'ha d'anar més enllà d'unes sigles, d'un candidat o d'una campanya més o menys encertada. Un pròcer de l'esquerra valenciana ho resumeix en una frase entre lúcida i desconsolada: "El país ha canviat i nosaltres no ens n'hem assabentat".
Efectivament, ningú en el camp progressista estava preparat per a una cosa com aquesta. Per perdre sí, fins i tot per un cert avantatge, però no per ser humiliats fins al punt de ser pràcticament esborrats del mapa autonòmic i municipal. El cicló popular ha anorreat molts mites, per exemple el del cinturó roig de València que servia de flotador per a un PSOE en hores baixes. Ja no existeix aquest cinturó, al- menys roig. Ciutats on no havia governat mai la dreta, com Torrent o Paterna, s'han passat al PP de cop i volta. I així en molts altres municipis. Dels bastions socialistes només resisteix Elx, i amb penes i treballs. La resta és un oceà popular clapejat per aquí i per allà per exòtiques excepcions.
Un altre mite que ha enterrat el 27-M és la creença que els valencians sempre voten el partit que governa a Madrid. No ha estat així. Els valencians han votat, potser per primera vegada, en estricta clau interna, i és bastant possible que el resultat de les pròximes generals sigui una mica diferent, més favorable per al PSOE. Però això no és un consol per a una esquerra indígena consternada i, sobretot, desorientada. La veritat és que el partit socialista tampoc havia fet gran cosa per guanyar les eleccions, ni en aquestes últimes ni en les anteriors. Però ara confiaven en una barreja d'efecte Zapatero i de desgast del PP per tornar a governar, esperant que la inèrcia dels cicles electorals els beneficiés. Per això a cada derrota es vivia la il.lusió que la pròxima vegada seria diferent. Il.lusos.
Durant tot aquest temps no han sabut veure que el PP ha aprofitat el seu domini polític, social, eco- nòmic i mediàtic per promoure una nova escala de valors que els blindés en el poder. El resultat del 27-M vaticina una autèntica edat de gel per a una esquerra que haurà de comen- çar a pensar a vuit o a 12 anys vista. I primer de tot assumir la nova realitat d'un país on no importa que hi hagi un accident de metro amb un resultat de 42 morts a causa d'una deficient senyalització, no importa que un alcalde o un president de diputació estiguin imputats per diversos delictes de corrupció, no importa tampoc que els mitjans de comunicació públics siguin descaradament manipulats, i no importa que el partit governant faci trampes amb el padró. Res de tot això importa.
En la nova escala de valors el que compta és una altra cosa: fer diners ràpids i fer ostentació pública d'a- questa riquesa. Tots els que s'hi interposin, és a dir, esquerra reglamentista, nacionalistes romàntics o ecologistes bons jans, són enemics del progrés; els esgarriacries de torn. Francisco Camps i el PP connecten a la perfecció amb aquest sentiment general. ¿Com han de castigar els electors un alcalde corrupte si tothom es beneficia del frau al paradís del diner negre? Al contrari, el corrupte és la garantia que la festa continuarà com fins ara. ¿Una societat malalta? Potser, però no més que moltes del nostre entorn.
A vegades m'han preguntat per a què serveix el nacionalisme. Doncs perquè no passi el que ha passat a València. A Catalunya això que anomenem nacionalisme ha comportat una certa visió romàntica del paisatge i del territori, que és un valor en si mateix perquè representa la nació, i això ha evitat que la destrucció causada per la febre del totxo sigui encara més gran. Si no em creuen vagin a Marina d'Or. El valencià tipus actual, quan veu el seu territori, no veu una porció d'un país, ni tan sols d'un antic regne amb una història gloriosa, el que veu són metres quadrats multiplicats per milers d'euros. Com el Tío Gilito, als seus ulls hi apareix el signe de l'euro. Un amic valencià em va explicar que coneixia casos de joves que s'associaven per comprar un pis i al cap de poc vendre'l i repartir-se'n el benefici. No se m'acut cap exemple millor per explicar el que Camps defineix com una manera d'entendre la vida.
I davant d'això, ¿què es pot fer? Doncs hi ha dues opcions: o hi plantes cara amb un sistema de valors alternatiu i una nova agenda o balles al mateix ritme que la majoria. I fins ara molts dels municipis on governa el PSOE és perquè ha fet el mateix que el PP: requalificar i repartir dividends. Ningú sap què passarà quan la bonança s'acabi i ens trobem amb una crisi econòmica i social, amb mig milió d'immigrants que ningú s'ha preocupat d'integrar i amb un monocultiu turístic que pot embarrancar quan altres països (Algèria és aquí al costat) resolguin els seus problemes. Ningú sap què passarà del cert, però jo faig un pronòstic. Els que ara fan negoci agafaran les maletes i tocaran el dos. I els que es quedin recolliran les cendres del país que no va ser.
dimecres, de juny 13, 2007
El tsunami valencià
El periodista David Miró la clava amb un article publicat a El Periódico, que és tan interessat que paga la pena llegir-se'l senceret:
Subscriure's a:
Comentaris del missatge (Atom)
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada