A guanyar diners

El concepte que subjau a la Fórmula 1 és l'actualització d'una idea més vella que la cocacola, que va ser patentada enllà pels boscos de Serwood per un tal Robin Hood, "furtar-li els diners als rics per donar-li'ls als pobres". En el cas que ens pertoca els rics són l'Estat, la Generalitat valenciana (i els pagans que la sostenim) i els pobres una joint venture formada per abnegats i patriòtics empresaris de la construcció, una multinacional del motor i un pilot jubil·lat. En l'entrevista que el mercantil li publica avui a Jorge Martínez 'Aspar', el rostre públic de Valmor S.L., l'empresa encarregada d'explotar comercialment el Circuit d'Europa, destaca l'exquisita conjugació que l'home fa de les persones verbals. "A principios de julio nos darán la obra finalizada de la pista y a partir de ahí comenzaremos el montaje". Més clar, l'aigua: primer la Generalitat, o siga, nosaltres, fem les obres, i després Valmort, o siga, ells, instal·len les grades i posen les màquines expenedores. I a guanyar diners...

Rajoles per a tots

Després dels pilotassos del València C.F. i el Llevant U.E., el Pamesa diu que també vol. Clar que sí! Prou de discriminacions al bàsquet, o suquem tots o la Rita al riu. I què passa amb el handbol, el futbol de base o el waterpolo? Requalificacions per a tots! El president de l'equip de Juan Roig, Manolo Llorente, diu mig en broma que "compraremos un campo de alfalfa y pediremos que nos lo recalifiquen para construir un pabellón". Eixa està sent la quintaessència de l'urbanisme valencià, que en la seua vessant esportiva porta temps amb les caretes llevades. Amb el pas que anem no seria estrany que d'ací a poc apareguera al Laboris un anunci del rotllo "Constructor arruinado busca club deportivo para pegar pelotazo". Però la gallineta dels ous d'or cada volta està més prima i famolenca. Que li ho pregunten a Juan Bautista Soler, l'amo del València C.F., que ja no sap a qui encolomar-li el caríssim solar de Mestalla. Però no us preocupeu. Si la jugada li ix malament, la factura anirà -com és tradició- a càrrec dels pressupostos de la Generalitat. El futbol som tots. I el bàsquet també, què collons!

Torrente desfila per Ontinyent

Aquest cap de setmana els fatxes més evidents desfilaren per Ontinyent, en pla pasarel·la Gaudí hitleriana però amb menys models i sense públic. Fidels a la seua tradició, enguany torna a portar-se el negre. No siguen mal pensats, ens referim als pantalons negres i les camises pardes (que és una altra manera de dir negre). També podia veure's una línia, més arriscada, de roba de xàndal estil mascatxapes. La majoria dels pentinats, d'al·lopècia artificial, tot i que el temps no perdona i a alguns se li veia molt natural. Aquest és el cas d'Antonio Vicedo, líder d'Alianza Nacional i amant de les línies dures (les del partit, s'entén). El seu mostatxo estil Caudillo imperial li faria tremolar les cames a les dones més àries. Ens recorda tant a José Luís Torrente (veure imatge de baix) que sembla que el personatge s'haja escapolit del cel·luloide.



Més fotos i crònica de la desfilada, ací.

El mal que ve del sud

Aprofitant la marxa del valencià Vicent Sanchis de la direcció de l'Avui, el director de la revista El Triangle, Jaume Reixach, fa una reflexió demolidora sobre el paper que han jugat històricament, al seu parer, els valencians "immigrats" a Catalunya.

Heus ací unes perles:

"Jordi Pujol, furibund antisocialista, va trobar en els “exiliats” valencians una eficaç “quinta columna” per tal d’afeblir per l’esquerra i l’independentisme el PSPV i, d’aquesta manera, desallotjar els socialistes de la Generalitat valenciana".

"Resulta molt fàcil per a un valencià –penso en Vicent Sanchis, en Eliseu Climent o en Alfons López Tena– donar lliçons de nacionalisme radical als catalans, mentre per activa o per passiva han fet que el PP més extrem governi al País Valencià. Abans que intentar “salvar” Catalunya, els valencians “exiliats” tenen l’obligació de “salvar” el País Valencià i això, o bé no els interessa o, en el fons, ja els hi va bé com estan les coses per tal de poder vendre (i cobrar) tones de victimisme a Barcelona".

Podeu llegir-vos l'article senser ací. Al capdavall es tracta d'una oda al PSOE, que pel que sembla és el gènere que darrerament més conrea Reixach. Això sí, no sembla faltar-li raó en algunes de les coses que diu, no?

Abstenció

Miquel Real, d'Iniciativa del Poble Valencià (IPV) fa una afirmació molt curiosa avui al mercantil:

Un estudi aproximat al comportament electoral valencià ens diu que els votants d´esquerres difícilment canvien el sentit del vot. Les decepcions polítiques les solen transformar en abstenció electoral i els patits d´esquerres, en moltes ocasions, no traduïm adequadament aquest missatge.

A quants electors haurà espantat ja la crisi del Compromís? No calen molts estudis per endevinar que el bac a les properes estatals serà antològic a una i altra banda del Danubi.

Què celebren avui?

Combustió espontània? Norl!!

El daikiri fa temps que se'ns havia acabat. Així que tornem de les eternes i immerescudes vancances i reprenem l'activitat al blog, que la cosa està que crema. De tota la palla que s'ha escrit sobre el major incendi d'aquest estiu que no acaba de marxar (parlem de retrats reials, no d'arbres), ens quedem amb els deliris del creatiu de la teoria conspiranoica de l'11-M, Luís del Pino, l'home que no va nàixer sinó que el van plantar (d'ací l'expressió castellana "plantar un pino"). La pel·li és la següent: l'Estat s'infiltra en tots els moviments antisistema, a dreta (extrema) i a esquerra (extrema), i si als vailets de l'independentisme català els ha donat per cremar borbons bidimiensionals ha sigut perquè des de les clavegueres de l'Estat tenen un pla. Exacte: el sempitern pla per destruïr Ejpaññña. Del Pino aspira a guionista de 24. De moment, al pobre, només el deixen escriure remakes de Torrente.

Vacances pàtries

Tenim una exclusiva: els nostres agents infiltrats han descobert l'indret on estiueja l'angelical Ángel Acebes.

La imatge pertany a Gorka Limocho.

Rita a bord

No se si sabeu que jo treballe per ACM, l' empresa organitzadora de l' event.

Doncs bé ahir quan va guanyar Alinghi, anaven a entregar-li la copa en una plataforma de conglomerat de fusta. Eixa plataforma estava pensada per suportar el pes de màxim 30 persones, o siga els tripulants i pocs més. Però heus ací que als senyors tripulants no se'ls ocorre millor cosa que pujar a les dones i els xiquets, a això li afegim a Camps, a Castellano, Rambla i companyia i per a mes inri la Rita (passadíssima de tot) pegant bots... els responsables de la plataforma tremolant, no se'ls en va anar la suor freda fins que tot acabà pq per un costat la plataforma va començar a quebrar-se i van estar a puntet d' anar tots al aigua...en serio vos dic que la van afonar...collons haguera sigut una imatge digna del millor sketch de Xavi Castillo.

També com a anècdota vos dire que en l' acte quan l' speaker va dir, nomes pujar Camps i Rita"saludemos a nuestras autoridades que nos han traido la Americ's Cup a Valencia" es van sentir xiulits, uns quants.

Extret d'un fil de Valencianisme.com.

L'estratègia de l'escorpí

Marcos explicó ante los dirigentes del resto de federaciones de IU que buena parte de la hecatombe electoral del partido en la Comunitat Valenciana se explica porque se vieron obligados por las circunstancias a pactar con el Bloc, que, según dijo, es el referente de Convergència i Unió (CiU) en la Comunitat y que esa especie de interferencia ideológica ha creado confusión respecto a la esencia de Compromís.

Llegiu més a l'article del mercantil. Al·lucinant. Pràcticament no hi ha cap analista polític, siga del color que siga, que no haja vist en el Compromís la taula de salvació que ha lliurat Esquerra Unida de l'extraparlamentarisme. Glòria Marcos menteix descabelladament per salvar els mobles davant la federal d'IU o definitivament ha perdut l'oremus polític. Els d'Esquerra i País també semblen ser d'una altra galàxia, si realment es pensen que el Bloc està per la llavor d'una Iniciativa per Catalunya a la valenciana. Tots plegats semblen decidits a seguir l'estratègia de l'escorpí, que quan es troba envoltat de perill opta per punxar-se amb el seu propi verí i suïcidar-se.

"La regata de tu vida"

Más de un centenar de voluntarios de las parroquias del Marítimo, y también otras del barrio de Benimaclet y la localidad valenciana de Burjassot repartirán desde mañana, sábado, y durante los dos próximos fines de semana 25.000 folletos de oración y reflexión entre los visitantes de la America's Cup, según informaron hoy fuentes del Arzobispado.

Los folletos, que llevarán el lema 'La regata de nuestra vida', recogen pasajes del evangelio y oraciones y reflexiones sobre "la frágil barca de nuestra existencia que navega en medio de un mar no siempre en calma y en cuya travesía Dios siempre está a nuestro lado", según indicó el promotor de la iniciativa, el sacerdote Miguel Angel Vives.

Poesia pura...

Un Consell sense zaplanistes

"And the winners are..."

Tu també, brutus?

"Aunque algunas fuentes apuntaban que el jefe del Consell no quiso contraprogramarse (el nuevo Gobierno habría acaparado más atención mediática que su acto de posesión), otras aseguraban que el presidente no pudo cerrar ayer su Ejecutivo en espera de que uno de los elegidos le diera una respuesta. Esa persona podría ser un independiente al que Camps le habría ofrecido ayer mismo entrar en su nuevo Ejecutivo. Sería el fichaje estrella de este mandato y que incluso podría provenir de ámbitos de la izquierda".

Ja veurem si es compleix l'especulació de la crònica del mercantil.

PD. A Sarkozy li dóna per incloure polítics d'esquerres al seu Executiu i el tema es converteix en moda periodística. Les especulacions sobre el nou govern laborista de Gordon Brown a Londres parlen de la inclusió de ministres del Partit Conservador, i ara a Camps li atribueixen un tapat d'esquerres. No us pica la curiositat?

De Fraga a Steve Jobs passant per Pujol

Es manté el suspens. Camps ajorna fins ¿demà? l'anunci del nou Govern. Avui tocava foto en les Corts i l'endemà foto en el Palau de la Generalitat. El que cal és rendabilitzar el moment de glòria del president amb quantes més fotos millor. Una estratègia vella com la Coca-Cola que recorda les estratègies de màrqueting de la companyia d'Steve Jobs. La qüestió és crear expectació, com amb l'iPhone. El CEO d'Apple també es famós per les seues posades en escena, una martingala de la qual tampoc ha estat aliè Camps. La cerimònia de la seua presa de possessió, amb el Cor de la Generalitat entonant l'Himne, recorda els cent mil gaiters de Manuel Fraga a Galícia. Però sense la desmesura i megalomania d'aquell, sobretot evoca la solemnitat i el simbolisme amb què el lehendakari d'Euskadi o el president de la Generalitat de Catalunya prenen el càrrec. Fins ara els predecessors de Camps havien jurat o promès el càrrec com si foren presidents d'un consell d'administració o caps de funcionaris (ell mateix ho va fer el 2003), i no com a representants d'un poble. Els primers acaben passant. Els segons poden eternitzar-se com Jordi Pujol. Quina por...

La proclamació

Avui s'investeix Camps com a president de la Generalitat per segona vegada consecutiva. Però el morbo està en saber quins seran els escollits per acompanyar-lo en el Govern valencià. Les travesses aposten perque hi haurà sorpreses, tot i que la veritable sorpresa seria un nom que agradés tant als populars com a l'oposició, Hi ha qui diu que aquesta potser siga la primera vegada que tindrem l'oportunitat de veure a Camps en estat pur, sense lligams zaplanistes i amb la llibertat absoluta que dóna haver ampliat la majoria absoluta. Tammateix, el discurs que va oferir en la investidura presagia una política de continuïtat. Amb el PP valencià acostuma a complir-se la màxima aquella de "pensa mal i encertaràs". Eixirem de dubtes d'ací a unes hores.

Un trepa ultra

Avui escriu sobre nacionalismes al diari mercantil un personatge que en sap molt perquè es tracta d'un furibund nacionalista espanyol. A la llarga llista de pecats comesos pels nacionalismes que no són el seu, Fermín Palacios n'afegeix un de ben curiós: "Han decidido poner trabas a los centros comerciales, al híper y a todo lo que suponga racionalizar el comercio (...). Quieren rescatar del pasado la venta en burro (...). Han decidido ir contra la libertad de horarios, contra las grandes superfícies, contra la creación de empleo y contra el mundo entero".

Sobta llegir uns exabruptes semblants en algú que exerceix de secretari general d'un sindicat, en concret del Sindicato Independiente-CTV. La defensa del comerç tradicional front a les grans superfícies és una consigna compartida per formacions nacionalistes, partits d'esquerra i algun que altre partit conservador. No és aquest, evidentment, el cas del PP o del PSOE.

També acostuma a ser una posició sindical criticar la llibertat d'horaris en el comerç, perquè dóna peu a practiques abusives contra la gent que hi treballa.

Però no és d'això del que volem parlar sinó de Fermín Palacios i el seu Sindicato Independiente.

L'autor d'aquestes deixalles mentals és un de tants trepes crescuts al caliu d'Eduardo Zaplana i del Partit Popular a l'administració valenciana.

Encara que semble increïble, Palacios prové de l'anarcosindicalisme. De fet va arribar a ser cap de Premsa i Publicitat de la CNT del País Valencià i Múrcia (sic) fins el 1976, any en què es decidí a fundar el Sindicato Independiente. Però no va ser a partir de l'arribada d'Eduardo Zaplana a la Generalitat que l'habitant d'un luxós xal·let a la Canyada va ser beneït per la sort i la fama. Necessitat d'una força sindical que ballara a la seua corda, el cartaginer va dedicar-se a alimentar-lo a ell i a la Unión Sindical Obrera (USO), de tendència cristiana. Fins i tot va patrocinar un intent de fusió entre ambdós sindicats per tractar de convertir-los en la segona força sindical del País Valencià. L'operació va ser avortada per la gent de l'USO, escandalitzats pel fosc tarannà de Palacios.

Tot i això, Palacios continua apostant per eixa unitat amb articles al mercantil on parla de la "macroorganización SI-USO" per sumar els seus delegats als de la USO i exigir-li al govern de Camps que rebaixe al cinc per cent el llistó perquè puguen participar en les negociacions col·lectives. "Los casi 1.300.000 votos que han ido al PP tienen un componente laboral importantísimo que en modo alguno puede ser gestionado por los sindicatos sociopolíticos (CC OO) o de inspiración socialista (UGT)", explica.

El sindicalista Palacios ha conreat una llarga amistat amb l'extrema dreta valenciana. És íntim de José Luís Roberto, president d'España 2000, de l'empresa Levantina de Seguridad i secretari de l'associació de prostíbuls ANELA.

Sobre aquesta relació, el periodista Joan Cantarelo, que ha investigat les trames de la prostitució a l'Estat espanyol i la seua connexió amb el món ultra, diu "El jefe de los servicios médicos de ANELA es Javier Ruíz Sanhauja, analista clínico con despacho en la calle Ángel Guimerá, pared con pared con el Sindicato Independiente, sindicato vertical dirigido por gente de la ultraderecha íntimos de Roberto".

Als anys 90 José Luís Roberto va ser condemnat per obligar els seus treballadors a sindicar-se al sindicat falangista de les CONS. Ara dissimula amb una tapadera més homologable: el Sindicato Independiente.

Si hi ha un nexe d'unió entre l'extrema dreta clàssica i els ultres 'a la valenciana' de Juan García Sentandreu, eixe és Fermín Palacios. Des de la presentació del bluf anticatalanista Coalición Valenciana, el tèrbol sindicalista ha participat en infinitat d'actes i confabulacions amb qui es presentava davant de molts sectors ultres com el futur ariet de pressió que els aconseguiria favors del PP. Però les urnes han sigut dures amb l'amic Sentandreu. També amb l'amic Zaplana.

El sindicat que més s'avén amb Palacios seria el sindicat del crim. El seu sindicalisme no és groc. És groc fluorescent.

L'efecte Rita, també a Patraix

Vist a Testigo Accidental:

"Si hiciéramos una encuesta en Valencia sobre quién tiene más responsabilidad por la, a todas luces, errónea ubicación de la subestación eléctrica de Patraix, la gran mayoría no tendría dudas: Zapatero. Da igual que la instalación la autorizasen Aznar (PP), la Generalitat (PP) y el Ayuntamiento (PP), la culpa es del Gobierno socialista, como muy bien ha sabido transmitir la alcaldesa, que de comunicación sabe un rato.

Hasta el punto de que ahora le exige al ministro de Industria una solución que le corresponde buscar a ella."

Podeu llegir la resta de l'article a la columna que publica avui Javier Alfonso a l'edició valenciana de 20 Minutos,

Eleccions i putxeros a Pego

"9 del matí del dilluns 28 de maig de 2007, una dona d’uns 80 anys entra per la porta de l’Ajuntament de Pego, té el semblant seriós i els ulls rodats de llàgrimes, s’encara al primer funcionari que troba i li suplica que per favor no li lleven la paga, el funcionari estranyat li pregunta d’on s’ha tret això de que li lleven la paga, i la dona contesta tota convençuda que tot el món sap que si Maite no guanyava les eleccions retirarien la paga a les persones majors."

Seguiu la crònica d'unes manipulacions i trampes que enguany no han pogut ser, al blog de Josep Nadal.

Cerca les diferències

30 anys de desil·lusió

Joan S. Sorribes recorda a Anna Notícies el desengany de les primeres eleccions de la Transició:

"El 15 de juny de 1977 anàrem a votar i el 16 de juny ja teníem la nostra primera gran derrota col·lectiva electoral: l’esquerra realment existent, aquella que havia promogut, amb dolor, morts, persecucions, risc, la llibertat, va rebre un escàs suport. El Partit (el PC) i els partits (tots els demés) reberen molt poc recolzament electoral. Un PSOE que era desconegut pràcticament en els cercles de la resistència antifeixista rebé el suport majoritari de l’esquerra (i a partir del poder construí la mitologia de Suresnes i fagocità la resta). Tot plegat, s’imposaren a les primeres eleccions les forces de la dreta (una dreta immensament provinent del Movimiento Nacional, rebajetada com UCD i com AP)… Així va anar la cosa…, i perquè quedara meridiànament clar com eren les coses, quasi una dècada després, i per acabar de destrossar les restes del naufragi esquerrà, ens muntaren un 23F amb Tejero i Milans: poca broma. No se li tus a la monarquia heretada del franquisme ni se li tus a la Sagrada Unidad de la Patria (espanyola, és clar)".

No us sentiu una mica així, després del 27-M?