La Reyna es confessa

Corria l'any 1973. Franco estava agonitzant però el seu règim seguia viu i punitiu. Amb l'addicte José Ramón Izquierdo d'alcalde digital de València i una societat ofegada pel corsé autoritari de la dictadura, el ministre d'Obres Públiques, Gonzalo Fernández de la Mora, anunciava la seua intenció d'asfaltar bona part del vell llit del Túria per fer-hi una via aorta. El diari Las Provincias, amb el poeta Vicent Andrés Estellés com a redactor en cap i una jove Maria Consuelo Reyna de subdirectora, encetà una campanya d'oposició --l'únic que permitia el règim-- a través de cartes al director i articles d'opinió signats per destacats membres de la societat civil i dirigents de l'oposició política clandestina. El 1974 el ministre canviava de parer i, dos anys més tard, el 1976, el nou cap de l'Estat li concedia a València la propietat del llit del Túria, esfondrant-se per sempre el malson d'una autopista al pulmó verd de la ciutat.

En el trenta aniversari d'aquella concessió, una de les protagonistes de la campanya, Maria Consuelo Reyna, torna de les tenebres de la mà del director de Valéncia Hui, Baltasar Bueno, per atribuir-se en exclusiva, a ella i al seu particular mode d'entendre el periodisme, la paternitat de l'actual llit verd del Túria. Si no hagués estat pel seu empeny, diu, no hi hagués hagut un inexistent clamor popular.

I ho fa a través d'una confessió:

"Usted ha dicho en alguna ocasión que, para defender el cauce como zona verde había manipulado la información...
Sí, y no me arrepiento lo más mínimo. Ahí está el cauce para demostrar que estaba en lo cierto e hice bien.

¿En qué consistió la manipulación?
Muy sencillo. Por ejemplo, siempre había sitio en las páginas del periódico para las Cartas al Director en defensa del cauce, siempre había sitio para los artículos en los que se apoyaba el cauce como zona verde y, fíjate tú qué mala suerte, las páginas estaban a tope cuando llegaban artículos o cartas en las que querían carreteras o parecidas barbaridades. Gracias a ello, el ministerio de Obras Públicas y autoridades varias creyeron que había un auténtico clamor popular. Años más tarde lo hubo, pero en aquel momento no. Había que inventárselo. Y se inventó."

Baltasar Bueno, que deu enyorar els temps que ell i la Reyna podien marcar l'agenda política valenciana, tombar un conseller, cremar una senyera o rebentar plens a cops de titolars, resumeix la confessió, que fa seua, en la nota editorial. Tota una declaració de principis:

"Lo hizo manipulando la información. Creando opinión, sagaz y aguda creadora de opinión, salvó el viejo cauce, El Saler, la Real Senyera i la Lengua Valenciana. Bendita manipulación".

Disputa domèstica

Tripis blaus

Com està el pati. Això és una octaveta d'una pseudocampanya titolada "Espanya es aixina" dels tronats de Llenguavalencianasí. Aquest seria el mapa d'Espanya sense els catalans, que no sense el territori de Catalunya, doncs el que es proposa senzillament és l'eliminació -qui sap si ètnica- dels catalans. No deixa de ser una simple boutade (creiem), però l'odi i el desficaci ja cansen.

Els avantatges de ser espanyol

Com deia el ministeri de Turisme franquista en temps de Fraga: Spain is different. I de retruc, un joc de pareguts raonables. Bon profit!

La guerra (independentista) dels móns

Per cert: els independentistes flamencs són d'ultradreta.

Vist a Escolar.

País Valencià esbiaixat

L'editorial d'El Temps d'aquesta setmana critica la imatge negativa i "esbiaixada" que donen del País Valencià els mitjans de comunicació principatins. El que no diu la revista és el percentatge de responsabilitat que hi té el seu editor i com de còmodes s'hi troben molts valencians nacionalistes amb eixa transmissió deformada i victimista de la pròpia realitat. Que ve a ser molt.

Com que renoven la portada setmanalment, ací teniu el text sencer:

València esbiaixada

Sembla inexplicable que la premsa del Principat destaque molt les notícies vingudes del País Valencià quan són negatives i, en canvi, relativitze, rebaixe o matise les informacions positives. Els fets luctuosos, l’activitat dels blaveros o el boicot contra el cava poden ocupar la primera plana d’un diari barceloní, però el pacte d’Esquerra Unida (EUPV), el Bloc i els Verds no mereix el mateix tractament, sinó un breu o un terç de l’última pàgina de la secció de política.
No és només un problema de la premsa escrita. La televisió i la ràdio pública de Catalunya cauen sovint en el mateix parany, encara que tenen una audiència gens menyspreable al País Valencià. És evident que no pensen a augmentar els oients o televidents, perquè si ho feren mirarien de donar una informació equilibrada, tot explicant allò que és notícia a València o Alacant i discriminant allò que no ho és.
L’exemple més clar d’això es va produir fa dues setmanes, quan El Matí de Catalunya Ràdio va incloure unes declaracions del feixista Juan García Santandreu en què reclamava un nou boicot al cava mitjançant un “cava anti-Estatut”, unes manifestacions que ningú a València no va sentir en cap ràdio ni va llegir en cap diari. Senzillament, perquè ni aquell dia ni el dia anterior no hi havia hagut declaracions de Santandreu. El diari Avui –dirigit pel valencià Vicent Sanchis– també publicava en portada una referència al cava anti-Estatut, tot prenent com a excusa els resultats de Freixenet, que l’any passat van experimentar una baixada atribuïble, segons ells, al boicot. El diari La Vanguardia també havia dedicat una plana sencera al tema, unes setmanes abans.
És legítim rescatar una notícia que ha passat desapercebuda i és cert que els feixistes valencians existeixen. Una altra cosa és destinar un espai desproporcionat a aquestes informacions i no matisar-ne l’abast real: enguany els diaris valencians no parlen de boicot i els seus impulsors són quatre gats.
A més, aquesta imatge no es corregeix amb una informació àmplia i acurada que permeta als lectors fer-se una idea dels avenços i retrocessos de la societat, la política, l’economia o la cultura. Els lectors de la premsa catalana no podran saber que la majoria dels empresaris valencians són partidaris d’un potent eix ferroviari per unir Barcelona i València, ni que el nou pacte EUPV-Bloc podria portar canvis a la Generalitat Valenciana.
Tot plegat és poc honest, perquè falseja la realitat nacional, i gens rendible: no vendran més pel fet d’esbiaixar la imatge del País Valencià.

Diego Gómez, entrevistat

Un dels diaris més llegits de València publica avui dijous una entrevista a Diego Gómez, president d'Escola Valenciana. I la publica, per més senyes, en valencià. Si voleu llegir-la no aneu a la web del Levante ni a la de Las Provincias perquè no la trobareu enlloc. L'entrevista ha aparegut a ADN-València, un diari que publica tots els dies articles en valencià i que malgrat pertànyer al grup dels estigmatitzats "gratuïts" de tant en tant conté coses que valen la pena. Malgrat les limitacions gibaritzadores del format, el fet de ser distribuït de bades en llocs estratègics com les boques del metro o les universitats fa que probablement aquesta haja sigut una de les ocasions en què més gent diversa haja pogut llegir les paraules de Diego. Gabinetaires de premsa i aspirants a líders d'opinió: tingueu sempre present la premsa gratuïta. Ací teniu l'entrevista.

Missatge de S.M., el Juanca

Molts ja l'haureu vist. En el moment de penjar el vídeo hem comprovat que ja té 121.500 lectures i aquesta setmana figura en el lloc 71 del rànquing mundial de vídeos més visitats de YouTube. La cosa promet...

Justícia poètica

La dona de la foto és Lucía, la filla major de Pinochet, a qui sembla no haver-li agradat gens el tractament que ha rebut la mort del seu pare a la premsa internacional. Des d'aquest humil blog celebrem que siga així (a excepció de mitjans com la Cope o Libertad Digital...), i li recordem a Lucía que té un judici pendent pels seus vincles amb els més de 27 milions de dòlars que el seu pare li va furtar a punta de pistola (mai millor dit) al poble xilè.

Però del que volíem parlar és de la justícia poètica d'aquest vídeo. A banda de salutacions hitlerianes, el dictador va rebre l'adéu que es mereix.

Devoció